LA CANTATA DE PEP BUSQUET

Francesc Miralles

Avui, a l’endinsar-me en el suggestiu i subtil món de FINITUD -exposició i llibre- de Pep Busquet, recordo els seus SILENCIS del 2013, poc després de reprendre l’activitat creativa - passat un parèntesi d’uns vint anys d’intensa i arritmica reflexió-: aquelles fotografies eren fulles d’acàcia en un toll de pluja en la vorera del carrer, era un tros de fusta mig podrida sobre el fang humit, ... res que no vegi tothom però que la seva sensibilitat d’artista converteix en una presència i en un silenci provocatius

Ell llavors deia:

                                “ Quan el desert és mar

                                        i el mar silenci

                                       la foscor il·lumina

                                    petjades sobre blanc

                                                 navegant...”

Jo llavors deia: “En ocasions una fulla a terra, en ocasions és ell qui la deixa caure: trobat, provocat, el joc de la fragilitat, de l’atzar, del suggeriment inicia la seva marxa vers una incontestable imatge que arriba a ser imatge perquè no són realitats existents sinó realitats somniades, desitjades. (...) L’absència de tema condueix a l’espectador a aturar-se, a intensificar la mirada, a introduir-se en aquest buit que Busquet torna dinàmic perquè inclou una part de les contradiccions existencials. Silenci provocatiu que ens incita a descobrir les circumstàncies que ens delimiten i el lloc on ens trobem.”

També recordo ara “AQUESTS MURS NO CALLEN ... MIRA “, el gran mural fotogràfic (143 x 410 cm.) sobre el mur de l’església de sant Felip Neri de Barcelona: mur que l’arquitecte Adolf Florensa, en reordenar la plaça als anys cinquanta, va deixar amb tots els impactes de metralla que van marcar la paret de l’església els bombardejos de l’aviació italiana, el 1938.

Ell llavors deia:

                                “ Recordes aquell tro negre carregat de foc i sense límits ?                                                                                                                                                     Recordes aquelles convulsions de crits, de vermell de sang i cossos, trossos de cossos, de pedres, ferros i metralla ?                                       Recordes aquella pols i aquell silenci, i aquells plors i el                                                                                                                                                      desesper...                                                                                                                                                                                                                                             I aquell fred gelat de mort calenta ? “

I jo, llavors deia: aquí tenim un testimoni de primera mà del que va ser la guerra. No és un monument alçat per commemorar o per tenir present uns fets, sinó que són vestigis directes de l’odi i la barbàrie.

Pep Busquet n’ha fet un poema, perquè ell, com creador, mira amb una altre profunditat. Ell ha construït una imatge que, des d’ara, serà present en els llibres d’història i en els llibres de fotografia. Ha construït una imatge tant impactant com el Guernica. Impactant perquè aquesta imatge no és una fabulació sinó una presència.

Envoltat d’aquests records m’endinso a FINITUD. L’any 2017 Pep Busquet va publicar un llibre digital amb aquest títol, que contenia 13 poemes i 121 imatges. Ara realitza l’exposició FINITUD amb 15 poemes i 112 imatges.

Si ajunto aquestes tres obres – conjunt de fotografies i poemes – no és pel fet que les conec força, sinó perquè ens donen l’essencial de Pep Busquet i ens permeten aprofundir en l’anàlisi de la seva aportació.

Es podria dir que a semblança dels grans musics, Pep Busquet fa variacions sobre un tema; empren i re empren una imatge, intensifica i matisa. Variacions com fan els músics amb les seves grans obres. I com la música una exposició seva es desenvolupa en el temps: una fotografia seva enllaça amb una altre, una dona sentit a l’altre i a mesura que avancem en el recorregut de les imatges – la sala d’exposicions, el llibre – trobem el sentit de tot. La pintura és immòbil, l’escultura és immòbil, la fotografia és immòbil , però aquesta pot desenvolupar-se en el temps, a mesura que les imatges s’entrellacen i constitueixen un discurs, una narració; a mesura que constitueixen un cant coral en el que comencen unes veus, en sorgeixen d’altres, unes fan silenci i callen, altres augmenten la intensitat.

Variacions. Però sempre sota els peus hi ha la Terra, la natura, que viu i ens marca; sempre hi ha la mirada amb una nova sensibilitat.

Aquí podríem pensar en aquella apreciació de Gillo Dorfles: que diu, insistint en la vocació voyeur de la fotografia, superada ja l’etapa de captació d’escenes i esdeveniments figuratius, la fotografia es veu abocada a l’informalisme, “taques, inscripcions, trames materials, estries, lepres, excrescències, microcosmos de tot tipus, disposats a l’atzar sobre una paret, a la vorera, en el fang, sobre la grava, sobre les fustes de les portes velles, sobre el paviment de les carreteres o sobre quitrà líquid...”

Podríem pensar que Pep Busquet es decanta vers l’abstracció per un pols estètic generacional. Però no. Les seves fotografies són realitats viscudes, sentides, pensades; no són imatges captades d’un succés insòlit – jo era allí -, o per atzar, o per raons estètiques. Cal allunyar-se d’aquesta proposta o camí més estilístic per decantar-nos vers la proposta de John Berger en el seu innovador assaig UNA ALTRA MANERA DE CONTAR: cada fotografia, essencialment, té una significació ambigua i és el desenvolupament de les imatges el que dona sentit a tot el conjunt i a cada fotografia per ella mateixa.

Desenvolupament igual a temps.

Roland Barthes, en el seu assaig CÀMERA LÚCIDA diu que per primera vegada en la història l’home es troba que amb la fotografia emet un missatge sense codi. I John Berger creu que amb la paraula, amb la poesia, pot anar més enllà de les aparences, de l’ambigüitat: “quan una fotografia és emprada amb paraules, juntes produeixen efecte de certesa, inclús d’afirmació dogmàtica.” “ En la relació entre una fotografia i les paraules la fotografia reclama una interpretació i les paraules la proporcionen la majoria de vegades.

La fotografia, irrefutable en tant que evidència, però dèbil en significat, obté significació mitjançant les paraules. I les paraules, per elles mateixes, queden en el pla de la generalització, i recuperen una autenticitat especial gràcies a la irrefutabilitat de la fotografia. En aquest moment unides una i altre, es tornen molt poderoses.”

He volgut esmentar aquests paràgrafs de John Berger perquè es va manifestar a favor d’aquesta unió fotografia-paraula, i ell mateix ens va donar lúcids exemples. No va crear un llenguatge, no va crear un nou llenguatge, sinó que obrí un camí que ara cada vegada és més transitat pels artistes. La fotografia ha desplaçat molta pintura i el nou fotògraf cerca com intensificar la comunicació. Ara hi ha una generació d’artistes, a nivell internacional, que uneixen la creació plàstica i la paraula. Molts fotògrafs fan poesia per les seves fotografies; molts poetes i novel·listes recolzen la seva creació amb fotografies.

Pep Busquet es mou dins d’aquesta expressivitat. Ell no segueix una moda ni un cànon: practica una transgressió on vol unir la vivència pròpia, concreta, amb valors abstractes universals. Vol fer viva la imatge, la vol sonora. Duu la imatge a la temporalitat.

És d’es d’aquí, que Pep Busquet observa, pensa, raona. Veu en el camí que recorre cada dia, entre la pols i el fang, entre el sol i la pluja, veu els límits de l’existència humana. Veu la finitud. El breu trajecte entre el naixement i la mort. Trajecte vulnerable, fràgil, imprevist. Trajecte que ens ve marcat per la tradició, per la cultura, per l’atzar. I la reflexió sobre un mateix, i per la temporalitat, sobre l’època que ens ha tocat viure. Pep Busquet intensifica la reflexió sobre l’època, el nostre temps. Ens trobem –ell també ho creu- en una crisi política, en un desequilibri econòmic, en una desfeta social. I la terra, la natura, s’endinsa en la seva reflexió. La fragilitat absoluta.

El segle XX va ser el segle dels intel·lectuals, que no van poder impedir que fos el segle de la més gran barbàrie social i del més intens menyspreu a la persona. Aquest segle XXI, tal vegada siguin els artistes els que evidenciïn la situació social i política, amb les denuncies i manifestacions , amb una obra que visualitza que la barbàrie social, que el menyspreu i anorreament de la persona , que el menyspreu a la seva dignitat segueixi amb la mateixa fredor que en el segle passat.

Però una cosa hem aprés: amagar la visualització de la tragèdia, la tragèdia absoluta de la nostra societat.

Per això Pep Busquet, un artista d’avui, un pensador d’avui, una sensibilitat arrelada a la història, junt a les fotografies de la terra erma, de la terra clivellada escriu:

                                                                            “mar 

                                                                              mor

                                                                              mur

                                                     el ritme de les onades és ressò

                                                                    de milers de cors

                                                            que han deixat de bategar.”